La presidència de torn de la Unió Europea (UE), que recau sobre el govern espanyol els primers sis mesos de l’any 2010, serà una de les oportunitats més clares per a visualitzar les propostes de l’esquerra anticapitalista i els moviments socials per a fer front a la crisi i les seves conseqüències.

Malgrat els posicionaments pactistes de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, el passat estiu i davant les pressions de la patronal, es va trencar l’anomenat diàleg social entre la patronal, Govern, i els esmentats sindicats. Això va brindar a les burocràcies sindicals, al PSOE i al seu govern social-liberal, la possibilitat de posicionar-se —encara que només en aparença— amb els i les treballadores.

L’ajuntament de Vic ha saltat a les notícies per haver decidit negar l’empadronament a les persones immigrades sense papers. La proposta xenòfoba inicial la va aprovar el govern municipal —CiU, PSC i ERC— amb el suport dels quatre regidors de la Plataforma per Catalunya (PxC), d’extrema dreta. Els dos regidors de la CUP i el d’ICV-EUiA van votar en contra.

Un terratrèmol va arrassar Haití el 12 de gener de 2010, però els desastres ja portaven abatint a l’illa des de molt abans i segueixen fent-ho ara.

Quan el PSOE va entrar al govern al març de 2004, hi havia 485 soldats espanyols a l’Afganistan. Tot just completada la retirada de l’Iraq, es va començar a augmentar aquesta presència.

El passat mes de desembre, els metges d’atenció primària de la Comunitat de Madrid van ser informats que serien incentivats per haver estalviat diners a la gestió de la incapacitat temporal.

Els últims mesos han estat època de recollida de l’oliva, la qual cosa comporta una gran immigració a Jaén. El Fòrum Social de la ciutat es va posar ràpidament a informar les persones nouvingudes sobre els albergs habilitats pels estaments públics. Davant la gran demanda i la manca d’espais, les autoritats van anunciar que els immigrants només podien quedar-se tres dies als mateixos.

Caretes a terra. Desemmascarats els grans traïdors del món. La cimera de Copenhaguen havia de ser una fita històrica que iniciés un camí cap al seny global: aquest era almenys l’anhel de milions de persones arreu del món.

L’arribada de 2010 va iniciar el semestre de presidència espanyola de la UE. Amb l’entrada en vigor del regressiu Tractat de Lisboa i la crisi sistèmica de rerefons, els moviments socials plantegen accions de protesta i cimeres alternatives. Per Pau Alarcón i José López.

La relació dialèctica amb una societat canviant és un tret característic del moviment feminista a l’Estat espanyol, des de les primeres iniciatives fins a l’actualitat. Mariona Parera fa una clara i concisa revisió diacrònica d’aquest moviment.

Ameer Makhoul és membre fundador i actual director d’Ittijah, plataforma que aglutina 64 organitzacions de palestins que resideixen a Israel (els anomenats “Palestins del 48”). Ittijah treballa pel reconeixement d’aquesta comunitat com a part integral i inseparable de la causa palestina. Així mateix, fa una constant tasca de denúncia de la discriminació a la qual l’Estat d’Israel sotmet als Palestins del 48. Entrevista cedida per Alejandro Fierro, periodista.

La crisi econòmica i ecològica està evidenciant que el sistema capitalista no és capaç d’organitzar una societat justa per a la humanitat. En aquest context, Joel Sans ens explica la necessitat d’una esquerra anticapitalista combativa que planti cara a la crisi en tots els fronts.

Després de l’any de la Revolució d’Octubre a Rússia i la constitució del primer Soviet, Trotski va desenvolupar la teoria de la Revolució Permanent. Per Angie Gago.

Si diem ‘maig del 68’ i diem ‘estudiants’, tothom pensa en França. No obstant això, hi ha experiències menys conegudes, com la d’Alemanya i l’organitzación estudiantil SDS, que convé tenir en compte, ja que d’elles en podem extreure lliçons per a les nostres lluites d’avui. Per Isaac Salinas.

Mike Eaude parla de la importància de la cultura per a l’esquerra anticapitalista i del seu lloc en una revista com aquesta.

Què bonic és fer feliç a tanta gent! Una frase com aquesta deia el Pep Guardiola, l’entrenador de l’equip de futbol del Barça, en la celebració dels sis títols que han guanyat aquest any. El Barça, aquest any 2009, ha passat a la història. Però, paradoxalment, també el Reial Madrid en materialitzar el fitxatge més car realitzat mai en el futbol mundial: 94 milions d’euros per Cristiano Ronaldo, un dels jugadors més desitjats per l’afició merengue.