La diada històrica de 1977: un milió reclamant els drets nacionals

Els ressentiments acumulats calladament, les forces reprimides durant 38 anys de dictadura, van esclatar definitivament l’11 de setembre de 1977. El Mundo Diario ho descrivia així abans de que comences la jornada: “Es imposible sutraerse al electrizante espíritu que se ha creado hoy en Catalunya. Casi curanta años de respresión contra el más leve asomo de sentimiento auténticamente catalán han propiciado un entusiamo incontenible.”

Un milió de persones van sortir al carrer aquella Diada Nacional en la manifestació més gran que mai havia viscut Catalunya. L’intent del règim franquista d’esborrar la identitat nacional de Catalunya amb dècades de prohibició política, lingüística i cultural havia fracassat estrepitosament. Més encara, enmig dels crits de “Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia” que ja inundaven Catalunya des del 1976, es feia palès un creixent desig que s’enfrontava de forma directa amb la concepció d’Espanya —la voluntat d’exercir plenament l’autodeterminació.

Un difícil camí

L’11 de setembre de 1938, en plena guerra civil, havia estat la última Diada que s’havia pogut celebrar lliurement. Amb l’inici de la dictadura franquista els intents de celebrar l’11 de setembre s’havien d’organitzar en la clandestinitat i realitzar-se fugint de la repressió policial.

No va ser fins a principis dels 70s que la lluita per les llibertats va començar a prendre una forma definida que iniciaria un difícil i accidentat camí ascendent. El novembre del 1971, 300 persones es reunien a una església de Barcelona per fundar l’Assemblea de Catalunya. Ràpidament la nova plataforma aglutinava la majoria de les forces polítiques -amb el predomini del PSUC- i socials, convertint-se en un referent de la lluita contra la dictadura.

Els quatre punts bàsics que tenia l’Assemblea van ajudar a la seva extensió: amnistia de les persones preses i exiliades, llibertats democràtiques, el restabliment provisional de l’autonomia en base a l’estatut de 1932 com a via per aconseguir l’autodeterminació i la coordinació amb l’oposició de la resta de l’Estat.

Sota la seva convocatòria 8.000 persones es manifestaven el primer de maig de 1973 a St. Cugat. La confluència entre la reivindicació laboral, antifranquista i nacional era ven clara en el lema de la jornada: “L’assemblea de Catalunya amb la classe obrera, cap a un primer de maig de lluita per les llibertats polítiques i nacionals”.

El règim no es podia permetre la força que anava prenia l’Assemblea de Catalunya i l’octubre de 1973 va procedir a una detenció massiva de 113 assistents la reunió de la Comissió Permanent. Però la repressió no va frenar l’activitat.

A més de la participació de partits, associacions de veïns i sindicats, es van anar creant per tot el territori Assemblees locals que duien a terme les seves pròpies activitats de forma coordinada.

Després de la mort de Franco el 20 de novembre de 1975, el 1976 comença amb una activitat frenètica. Una multiplicació de les vagues recorre tot l’Estat ja des de l’inici de l’any. Coincidint amb l’augment de les protestes obreres, l’assemblea convoca una manifestació pel diumenge 1 de febrer com un autèntic desafiament al règim. La reclamació de l’amnistia xocava amb el vigent codi repressiu franquista. Tot i que el govern va intentar prohibir i evitar la protesta a tota costa, unes 40.000 persones van recórrer durant dues hores el centre de Barcelona resistint les càrregues policials.

El diumenge següent es repetia la convocatòria, afegint-hi a l’amnistia les llibertats públiques, les reivindicacions nacionals i l’Estatut d’autonomia. La repressió va tornar a ser implacable, però no va poder fer ocultar el fort impacte que van tenir les dues manifestacions.

Mentrestant, el govern franquista d’Arias Navarro, amb el rei Juan Carlos com a cap d’estat, es debatia entre la posició immobilista del bunker i la d’una obertura restringida.

La proposta del govern, d’establir “un régimen especial para las cuatro provincias catalanas” amb “un consejo regional” provoca encara més rebuig. L’Assemblea de Catalunya fa una resposta contundent en el “Manifest per la ruptura”. I a l’estiu, amb el lema “Poble català, posa’t a caminar” s’inicia, impulsada per Lluís M. Xirinachs, la Marxa per la llibertat, amb milers de persones creuant Catalunya de punta a punta donant a conèixer les reivindicacions de l’Assemblea: ruptura democràtica i restabliment de la Generalitat republicana i el seu estatut l’Estatut.

Recollint tot aquest formigueig de mobilització, l’11 de setembre de 1976 es presenta especial. Com era d’esperar, el govern prohibeix que es realitzi la manifestació a Barcelona, i s’acaba realitzant amb una relativa permissivitat a la ciutat industrial de St. Boi de Llobregat, on es troba la tomba de Rafael de Casanova (conseller en cap de la generalitat en la derrota de l’11 de setembre de 1714). Els diferents actes de la Diada reuneixen 100.000 persones en una jornada històrica.

Maniobres des de dalt

Els sectors evolucionats del franquisme, amb Suárez al capdavant del govern des del juliol de 1976, estan decidits a fer una reformulació de les institucions franquistes per tal d’evitar qualsevol ruptura democràtica real que porti als integrants del règim a la deixalleria de la història. Es tracta de realitzar hàbilment tots els canvis que faci falta per tal de que no canvi res essencial. S’han de fer amb rapidesa, sense donar temps als antifranquistes, i involucrant certs sectors de l’oposició per recobrir-los de legitimitat.

D’aquesta forma, després d’haver convocat a tota velocitat un referèndum el desembre del 1976 que dona el vistiplau a la Reforma Política, tenen lloc eleccions generals el juny del 1977. Els comicis donen a nivell estatal la majoria a la UCD de Suárez, integrada per sectors reconvertits del franquisme. Però els resultats a Catalunya presenten un problema: les forces partidàries del reestabliment de la Generalitat i de l’Estatut reben més del 75% i les esquerres més del 50% dels vots (el PSC havia tret el 28’4%, el PSUC el 18’2%, per damunt del 16’8% de CiU). És un desajust respecte la resta de l’estat que obre el camí per una ruptura real a Catalunya, fet que Suárez vol d’evitar de totes totes.

Per tal de desactivar el front català Suárez necessita poder negociar amb una figura que s’amolli al seu esquema. Serà Tarradellas, el president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, que es reunirà el juny de 1977 amb Suárez i el rei a Madrid, agafant per sorpresa els diputats catalans, constituïts recentment en una Assemblea de Parlamentaris. Tarradellas, que no ha estat escollit per ningú, es l’aval de Suárez i li serveix per poder marginar una Assemblea de Parlamentaris dominada per l’esquerra. Tarradellas accepta la monarquia i que el procés per implantar el règim d’autonomia estigui marcat pel ritme de les corts espanyoles.

La Diada de 1977

El gener de 1977 l’Assemblea de Catalunya ja havia presentat la campanya “Volem l’Estaut!” i el dia de St. Jordi 100.000 persones s’havien concentrat al centre de Barcelona.

Amb el teló de fons de les negociacions de Tarradellas amb Madrid, l’11 de setembre es presenta com un acte clau en la lluita pels drets nacionals. Per primera vegada legal, tot el múscul de les forces polítiques i socials es tensa per convocar a la manifestació en una demostració de força.

Al voltant de 600 autocars, de la resta del país (on el dia anterior s’havien realitzat multitud d’actes), porten milers de persones a Barcelona. Fins hi tot les associacions de Veïns de la ciutat organitzen una hora abans de la manifestació 22 punts de concentració als respectius barris.

La manifestació comença a les 17h de la tarda des de passeig de Gràcia amb Diagonal, en direcció a Arc de Triomf. Tots els carrers del voltant estan plens de gent.

Tot i que hi participen totes les forces polítiques, des de l’esquerra radical fins a la dreta d’Unió Democrática i i l’Alianza Popular de Fraga, el predomini és clarament de l’esquerra i del moviment obrer. La convergència entre les reivindicacions nacionals i obreres és total.
El PSUC, el partit que té l’hegemonia entre els treballadors, i CCOO mobilitzen per a la manifestació tota seva base des dels barris, centres de treball i fàbriques. La participació des del cinturó industrial d’obrers d’origen immigrant és impressionant. Es poden veure enmig del mar de senyeres, banderes andaluses, extremenyes, castellanes, gallegues, ikurriñes... i pancartes com “Los andaluces te saludan en este histórico día. Visca Catalunya y su autonomía”.

Les pancartes mostraven que totes els sectors en lluita estaven presents, des del “Les reivindicacions de les dones també estan pendents” fins al “volem treball per a tots” de l’Assemblea d’Aturats.
L’eslogan dominant era “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Però molts sectors volien anar més enllà, cap a l’autodeterminació i la independència. Els xiulets que es van sentir quan es va transmetre un missatge de Tarradellas mostraven la insatisfacció creixent pel camí que s’estava duent a terme.

La policia va mantenir els seus hàbits de repressió, provocant la mort de l’obrer gallec Gustavo Frecher.

La trampa autonòmica

L’ impacte de la manifestació va ser enorme. Als carrers, la gent deia que Suárez havia perdut per segona vegada les eleccions. Sens dubte, la mobilització va forçar el reestabliment de la Generalitat. Però la possibilitat d’iniciar un procés constituent a Catalunya, amb unes eleccions pròpies com a punt de partida per decidir el propi futur, va ser esquivada.

Tot el procés va anar a remolc de l’aprovació d’una Constitució espanyola que negava l’autodeterminació i les eleccions autonòmiques no van tenir lloc fins al 1980, tres anys més tard. Un retard, que en la forta desmobilització que va provocar la transició va donar la victòria a Convergència i Unió, acabant amb el domini de l’esquerra.

Les maniobres del centralisme espanyolista de Suárez pactant amb el nacionalisme català conservador de Tarradellas (amb el suport de Pujol) havien donat els seus fruits.

Tot i així l’evolució posterior, la Diada de 1977 va deixar una forta empremta. Va mostrar la força del fet català de forma aplastant després de quatre dècades de dictadura.

Va demostrar que la qüestió nacional no afecta només a les classes mitges i el potencial que existeix quan un moviment obrer combatiu conflueix i es suma la lluita nacional amb la social.

Va evidenciar que l’estratègia del PSUC, que havia realitzat acords amb la dreta catalanista durant la transició i desmobilitzat els treballadors, va acabar sent un carreró sense sortida tant per l’esquerra com per la reivindicació nacional, que va caure sota el predomini de CiU.

I va marcar un camí en que la Diada, més que una celebració nostàlgica, ha de ser sobretot una jornada de lluita de l’esquerra i els moviments socials.

Joel Sans, membre d'En lluita

Llegeix aquí més artícles sobre Actualitat