L'imperialisme determina les negociacions sobre el clima a Copenhague

[También en castellano] L'adhesió als combustibles fòssils, els interessos empresarials i l'imperialisme protagonitzen les negociacions entre els diferents Estats a la cimera del clima de l'ONU. Els rics i poderosos segueixen carregant la seva lluita competitiva sobre les espatlles dels més pobres. Per Isaac Salinas.

A la cimera de l'ONU a Copenhaguen, no es tractava de salvar el clima. "Les negociacions sobre el canvi climàtic són, al cap i a la fi, sobretot negociacions sobre interessos econòmics." Aquesta frase no va sortir de boca de cap de les prop de 100.000 persones que van sortir als carrers de Copenhaguen a reivindicar un acord just, vinculant i de gran abast per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle. No. La va dir el negociador de l'Índia per a la Cimera de l'ONU, Shyam Saran, qui va afegir que el govern indi no està disposat a situar-se en una posició “que perjudiqui els nostres interessos econòmics".

«Planet not profit»

El tamany inesperat de la protesta a Copenhaguen s'explica pel fet que bona part dels activistes pel clima tenen clar que els governs simplement no tenen la voluntat política per adoptar un acord efectiu. Molts activistes portaven pancartes amb el lema »Planet not profit«
(medi ambient enlloc de beneficis), assenyalant que els governs són al costat de les seves empreses. Aquestes, al seu torn, fan diners gràcies al petroli, el carbó i el gas, o en depenen d'ells.

A nivell mundial, 13 bilions de dòlars estan directament vinculats a la indústria de producció de petroli. La xarxa de l’economia dels combustibles fòssils s’estèn, però, als fabricants i proveïdors d'automòbils, camions i aeronaus, així com als constructors de carreteres, empreses de transport, als proveïdors de petroli, carbó i gas, empreses petroquímiques, d'abonaments industrials, als fabricants d'acer, etc.

Més encara: nou de les deu grans corporacions del món, amb un volum de negocis de centenars de milers de milions de dòlars, obtenen els seus beneficis del sector dels combustibles fòssils. Per les venes del capitalisme corre sang de color negre: el petroli.

El capitalisme fòssil: el "bloc negre"

Davant aquest "bloc negre" de les grans corporacions, les empreses d'energia renovables es troben en una posició de desavantatge. A través dels mercats mundials es produeixen fluxos massius de capital a les empreses que fan negoci amb el petroli, carbó i gas. No en va, amb els combustibles fòssils poden aconseguir més beneficis. A causa de la creixent demanda mundial d'energia, creixen els guanys d'aquestes empreses i, per tant, el seu poder.

A això cal afegir la integració entre la política i l'economia fòssil, en progressiu creixement durant els darrers 100 anys. L'economia fòssil ha assolit una posició de poder en aquest període que els mercats –terreny de joc dels global players fòssils– no poden ni volen qüestionar.

L'ensorrament del mercat solar espanyol

És cert que amb l'energia verda i renovable també es poden obtenir beneficis i que s'han establert al mercat empreses d'energies renovables. No obstant això, el balanç no és tan prometedor com suggereixen les notícies sobre el creixement de l'energia eòlica i companyia. A l'Estat espanyol, per exemple, el mercat d'energia solar ha desaparegut gairebé per complert degut a què no s’ha promogut prou.

Els preus de les cèl•lules solars han caigut, i alhora s'ha assolit un excés de capacitat de producció. Aquestes són bones notícies, ja que haurien de permetre produir més energia neta i barata. Però en el món en en el qual vivim, la caiguda de preus amenaça els beneficis dels empresaris, en un context de competència molt elevada. Així doncs, els empresaris es resisteixen a invertir en el desenvolupament d'energies renovables, posant en evidència que fins i tot el “capitalisme verd” està regit per les mateixes normes de l'economia de mercat. Medi ambient + beneficis és, en definitiva, una fòrmula que no funciona.

La producció mundial d'electricitat

Quin és el panorama global de les energies renovables? Malgrat el gran seu potencial, lamentablement, no molt bo. Des de l'any 1990, la producció d'energia renovable ha experimentat una taxa de creixement mitjana de tan sols 1,8 per cent, que es correspon amb la taxa de creixement del subministrament global d'energia primària. Conclusió: no té sentit parlar de què les fonts d'energia renovables estan fent competència a les fòssils.

Encara pitjor pinta amb l'electricitat: entre 1990 i 2005, la producció d'electricitat procedent d'energies renovables a nivell mundial ha crescut anualment a una mitjana del 2,4 per cent. Això és massa poc, ja que està per sota de la taxa de creixement de la producció total d'electricitat, que en aquest període de temps ha estat del 2,9 per cent. En altres paraules: la quota global d'energies renovables a la producció mundial d'electricitat s'ha reduït des del 1990 fins al 2005 del 19,5 al 17,9 per cent. Atès el fet que l'electricitat té una importància cabdal per a tots els àmbits de l'economia capitalista –i aquesta importància ha anat en augment–, es fa evident que aquestes xifres en cap cas no representen un “capitalisme verd”.

Els bancs són salvats, els pobres es deixen a l'estacada

"Si el món fos un banc, ja fa temps que l'hauríeu salvat”. Aquest lema s'ha pogut llegir a les pancartes de Greenpeace a Copenhaguen. Uns 150.000 milions d'euros ha compromès el govern de Zapatero en ajudes estatals i garanties a les entitats financeres. Missatge: els contribuents han de pagar pels danys causats pels especuladors bancaris.

Sense dubte, aquests diners estarien millor emprats si es destinessin a inversions massives en el desenvolupament d'energies renovables. Aquesta estratègia contribuiria no sols a mitigar els efectes de la crisi ecològica, sinó que també ajudaria a combatre l’atur, amb la creació de nous llocs de treball. Quin és, doncs, el seu inconvenient? Ah, sí: les inversions necessàries desafien la lògica capitalista de beneficis a curt termini.

La credibilitat de les grans empreses i els governs i, per extensió, la lògica neoliberal, han quedat molt minvades després de la crisi financera i de les operacions multimilionàries de rescats bancaris a diversos països. Ja ningú no es creu allò de què “no hi ha diners” per a la protecció del medi ambient i la reducció de la pobresa. Per a les institucions financeres, els governs van posar els diners sobre la taula. I tan ràpidament, que els treballadors i treballadores es fregaven els ulls d'incredulitat.

Titelles de les grans corporacions

Per què, aleshores, els representants dels diferents països regatejaven a la Cimera del Clima? Doncs perquè, degut a la crisi de l'economia mundial, s'ha intensificat lla lluita pel poder als mercats internacionals. Aquesta és una raó més per a l'aguda controvèrsia entre els negociadors. Cadascun vol que pagui l'altre. Rere la prima façana de la política climàtica es lliuren fortes disputes pel poder i els diners. A la gran manifestació del clima del dia 12 d'aquest mes a Copenhague, un grup d'activistes es van disfressar de polítics, que penjaven d'uns fils com titelles. Qui controlava els moviments d'aquestes titelles? Ho heu endevinat: les grans empreses.

Després de Copenhague, ja sabem que el preu de la crisi ecològica el seguiran pagant especialment els més pobres dels pobres. L'anomenat “Tercer Món” no només està lluitant contra la pobresa i les crisis de fam, que són alimentades per un injust sistema econòmic mundial. Els governants d'aquest món els imposen a ells, a més, la càrrega d'una crisi ambiental que va ser causada pels rics i poderosos. La lluita contra això té un nom propi: justícia ambiental.

Els rics es fan més rics...

A la reunió dels vuit països industrialitzats més poderosos del món fa dos anys a Heiligendamm (Alemanya), un expert en comerç anomenat Michael Frein va dir que “a l'agenda del G8 , Àfrica és vista com una mena de magatzem de matèria primera". Els països desenvolupats volien sobretot assegurar-se el seu accés a les matèries primeres. "Les polítiques del G8 beneficien les empreses i perjudiquen als pobres", va dir. A Copenhaguen, s’ha demostrat una vegada més com de correcta era aquesta crítica.

Segons l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i la FAO, arreu del món més de 850 milions de persones pateixen de desnutrició crònica. Cada dia moren 25.000 persones de fam. Des del 1995, el nombre de persones famolenques, segons la FAO, s'ha incrementat a 28 milions de persones. Més de la meitat la població mundial viu amb menys d'1 euro i 72 centaus de dòlar per dia. Especialment als països africans al sud del Sàhara, la misèria ha anat en augment.

En pronunciat contrast amb la pobresa de molts, alguns pocs han acumulat una enorme riquesa. Les 1.000 persones més riques del món posseeixen més de 3.500 milions de dòlars. La meitat d'aquests diners seria suficient per pagar tots els deutes dels països en desenvolupament. El 10 per cent més ric de la població mundial posseeix el 85 per cent de la riquesa del món. Aquell qui pertany a aquest grup, té de mitjana 40 vegades més que el ciutadà mitjà del món. La meitat de la població adulta, però, posseeix només l'1 per cent de la riquesa mundial.

...mentre els pobres són cada vegada més pobres

El President Zapatero i altres dirigents de països industrialitzats fan veure que ja estan aportant prou ajuda al desenvolupament. Això és mentida. Els diners no flueixen del Nord ric al Sud pobre, sinó exactament en la direcció oposada. Segons el Banc Mundial, l'any 2004 van fluir més de 333 mil milions de dòlars EUA en reemborsaments de préstecs des del Sud cap al Nord. Aquesta xifra és més que tres vegades tots els ajuts dels països industrialitzats al desenvolupament junts. La crua realitat és que els capitalistes i els polítics roben al Tercer Món tant com poden, i més.

L'imperialisme climàtic

Aquells qui es neguen a sotmetre's a aquest règim d'explotació a escala mundial es veuen amenaçats pels rics i poderosos amb la retirada dels fluxos d'ajuda i barreres comercials addicionals. I si això no fos suficient, fins i tot amb la guerra. Per a aquestes activitats delictives hi ha un mot molt apropiat: imperialisme. Aquest ha impregnat també les negociacions de Copenhaguen.

No és d'estranyar, aleshores, l'enfrontament que es va donar a un episodi de la cimera de l'ONU entre delegats de països del Nord i del Sud, en relació als “desequilibris” del document presentat per Dinamarca quant a les reduccions de CO2 a aplicar pels diferents països. El text danès afirmava que els països en desenvolupament s'havien de comprometre a reduir les seves emissions per càpita de diòxid de carboni a 1,44 tones l'any 2050, mentre que per als països rics permetria 2,67 tones per habitant. Aquest document mostrava allò que els governs dels països rics volen dir amb "justícia": el Protocol de Kyoto era abandonat i, amb ell, l'únic tractat legalment vinculant al món sobre la reducció de gasos d'efecte hivernacle.

No hi ha Green peace sense social peace

Paper mullat, tot plegat, en vista de la finalització de les negociacions de Copenhaguen sense haver arribat a cap acord vinculant que rellevi al Protocol de Kyoto a partir del 2012. El fet que gairebé tota la premsa internacional parli de fracàs a la cimera de Copenhaguen posa de relleu allò que els anticapitalistes i alguns ecologistes portem temps denunciant: la manca de voluntat política per fer front als efectes de la crisi ecològica. I per què no repetir-ho un cop més: que tan sols l’acció col•lectiva i des de la base pot representar una alternativa.

La protecció del clima només pot ser efectiva si no s'espera dels governants. Els protagonistes d’aquesta lluita han de ser els treballadors, els pobres, els pagesos, els pobles indígenes. No hi pot haver green peace sense pau social; sense justícia social. A aquesta “pau verda”, no obstant, s'hi oposen la lògica dels beneficis econòmics i la competència entre empreses i països. Una agenda prometedora per a la protecció del medi ambient ha de ser, per necessitat, anticapitalista.

Isaac Salinas és militant d'En lluita

T'agrada el que diem? Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també la nostra revista d'aquest més L'Heura

---

El imperialismo determina las negociaciones sobre el clima en Copenhague

La adhesión a los combustibles fósiles, los intereses empresariales y el imperialismo protagonizan las negociaciones entre los diferentes Estados en la cumbre del clima de la ONU. Los ricos y poderosos siguen cargando su lucha competitiva sobre los hombros de los más pobres. Por Isaac Salinas.

En la cumbre de la ONU en Copenhague, no se trataba de salvar el clima. "Las negociaciones sobre el cambio climático son, al fin y al cabo, sobre todo negociaciones sobre intereses económicos." Esta frase no salió de boca de ninguna de las cerca de 100.000 personas que salieron a las calles de Copenhague a reivindicar un acuerdo justo, vinculante y de gran alcance para reducir las emisiones de gases de efecto invernadero. No. La dijo el negociador de la India para la Cumbre de la ONU, Shyam Saran, quien añadió que el gobierno indio no está dispuesto a situarse en una posición "que perjudique nuestros intereses económicos".

«Planet not profit»

El tamaño inesperado de la protesta en Copenhague se explica por el hecho de que buena parte de los activistas por el clima tienen claro que los gobiernos simplemente no tienen la voluntad política para adoptar un acuerdo efectivo. Muchos activistas llevaban pancartas con el lema "Planet not profit" (medio ambiente en lugar de beneficios), señalando que los gobiernos están al lado de sus empresas. Éstas, a su vez, hacen dinero gracias al petróleo, el carbón y el gas, o dependen de ellos.

A nivel mundial, 13 billones de dólares están directamente vinculados a la industria de producción de petróleo. La red de la economía de los combustibles fósiles se extiende, sin embargo, a los fabricantes y proveedores de automóviles, camiones y aeronaves, así como a los constructores de carreteras, empresas de transporte, los proveedores de petróleo, carbón y gas, empresas petroquímicas, de abonos industriales, los fabricantes de acero, etc.

Más aún: nueve de las diez mayores corporaciones del mundo, con un volumen de negocios de cientos de miles de millones de dólares, obtienen sus beneficios del sector de los combustibles fósiles. Por las venas del capitalismo corre sangre de color negro: el petróleo.

El capitalismo fósil: el "bloque negro"

Ante este "bloque negro" de las grandes corporaciones, las empresas de energía renovables se encuentran en una posición de desventaja. A través de los mercados mundiales se producen flujos masivos de capital a las empresas que hacen negocio con el petróleo, carbón y gas. No en vano, con los combustibles fósiles pueden conseguir más beneficios. Debido a la creciente demanda mundial de energía, crecen las ganancias de estas empresas y, por tanto, su poder.

A esto hay que añadir la integración entre la política y la economía fósil, en progresivo crecimiento durante los últimos 100 años. La economía fósil ha alcanzado una posición de poder en este período que los mercados –terreno de juego de los global players fósiles– no pueden ni quieren cuestionar.

El derrumbe del mercado solar español

Es cierto que con la energía verde y renovable también se pueden obtener beneficios y que se han establecido en el mercado empresas de energías renovables. Sin embargo, el balance no es tan prometedor como sugieren las noticias sobre el crecimiento de la energía eólica y compañía. En el Estado español, por ejemplo, el mercado de energía solar ha desaparecido casi por completo debido a que no se ha promovido lo suficiente.

Los precios de las células solares han caído, y a la vez se ha alcanzado un exceso de capacidad de producción. Éstas son buenas noticias, ya que deberían permitir producir más energía limpia y barata. Pero en el mundo en en el que vivimos, la caída de precios amenaza los beneficios de los empresarios, en un contexto de competencia muy elevada. Así pues, los empresarios se resisten a invertir en el desarrollo de energías renovables, poniendo en evidencia que incluso el "capitalismo verde" está regido por las mismas normas de la economía de mercado. Medio ambiente más beneficios es, en definitiva, una fórmula que no funciona.

La producción mundial de electricidad

¿Cuál es el panorama global de las energías renovables? A pesar de su gran potencial, lamentablemente, no muy bueno. Desde el año 1990, la producción de energía renovable ha experimentado una tasa de crecimiento promedio de sólo 1,8 por ciento, que se corresponde con la tasa de crecimiento del suministro global de energía primaria. Conclusión: no tiene sentido hablar de que las fuentes de energía renovables están haciendo competencia a las fósiles.

Aún peor pinta con la electricidad: entre 1990 y 2005, la producción de electricidad procedente de energías renovables a nivel mundial ha crecido anualmente a una media del 2,4 por ciento. Esto es demasiado poco, ya que está por debajo de la tasa de crecimiento de la producción total de electricidad, que en este periodo de tiempo ha sido del 2,9 por ciento. En otras palabras: la cuota global de energías renovables en la producción mundial de electricidad se ha reducido desde 1990 hasta 2005 del 19,5 al 17,9 por ciento. Dado que la electricidad tiene una importancia capital para todos los ámbitos de la economía capitalista –y esta importancia ha ido en aumento–, se hace evidente que estas cifras en ningún caso representan un "capitalismo verde".

Los bancos son salvados, los pobres se dejan en la estacada

"Si el mundo fuera un banco, ya hace tiempo que lo habríais salvado". Este lema se ha podido leer en las pancartas de Greenpeace en Copenhague. Unos 150.000 millones de euros ha comprometido el gobierno de Zapatero en ayudas estatales y garantías a las entidades financieras. Mensaje: los contribuyentes deben pagar por los daños causados por los especuladores bancarios.

Sin duda, este dinero estaría mejor empleado si se destinara a inversiones masivas en el desarrollo de energías renovables. Esta estrategia contribuiría no sólo a mitigar los efectos de la crisis ecológica, sino que también ayudaría a combatir el paro, con la creación de nuevos puestos de trabajo. ¿Cuál es, pues, su inconveniente? Ah, sí: las inversiones necesarias desafían la lógica capitalista de beneficios a corto plazo.

La credibilidad de las grandes empresas y los gobiernos y, por extensión, la lógica neoliberal, han quedado muy mermadas tras la crisis financiera y de las operaciones multimillonarias de rescates bancarios en varios países. Ya nadie se cree aquello de que "no hay dinero" para la protección del medio ambiente y la reducción de la pobreza. Para las instituciones financieras, los gobiernos pusieron el dinero sobre la mesa. Y tan rápidamente, que los trabajadores y trabajadoras se frotaban los ojos de incredulidad.

Títeres de las grandes corporaciones

¿Por qué, entonces, los representantes de los diferentes países regateaban en la Cumbre del Clima? Pues porque, debido a la crisis de la economía mundial, se ha intensificado la lucha por el poder en los mercados internacionales. Ésta es una razón más para la aguda controversia entre los negociadores. Cada uno quiere que pague el otro. Tras la delgada fachada de la política climática se dan fuertes disputas por el poder y el dinero. En la gran manifestación del clima del día 12 de este mes en Copenhague, un grupo de activistas se disfrazaron de políticos, que colgaban de unos hilos como marionetas. ¿Quién controlaba los movimientos de estas marionetas? Lo habeis adivinado: las grandes empresas.

Después de Copenhague, ya sabemos que el precio de la crisis ecológica le seguirán pagando especialmente los más pobres de los pobres. El llamado "Tercer Mundo" no sólo está luchando contra la pobreza y las crisis de hambre, que son alimentadas por un injusto sistema económico mundial. Los gobernantes de este mundo les imponen a ellos, además, la carga de una crisis ambiental que fue causada por los ricos y poderosos. La lucha contra esto tiene nombre propio: justicia ambiental.

Los ricos se hacen más ricos...

En la reunión de los ocho países industrializados más poderosos del mundo hace dos años en Heiligendamm (Alemania), un experto en comercio llamado Michael Frein dijo que "en la agenda del G8, África es vista como una especie de almacén de materia prima". Los países desarrollados querían sobre todo asegurarse su acceso a las materias primas. "Las políticas del G8 benefician las empresas y perjudican a los pobres", dijo. En Copenhague, se ha demostrado una vez más cómo de cierta era esta crítica.

Según la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la FAO, en todo el mundo más de 850 millones de personas sufren desnutrición crónica. Cada día mueren 25.000 personas de hambre. Desde 1995, el número de personas hambrientas, según la FAO, se ha incrementado a 28 millones de personas. Más de la mitad la población mundial vive con menos de 1 euro y 72 centavos de dólar por día. Especialmente en los países africanos al sur del Sáhara, la miseria ha ido en aumento.

En pronunciado contraste con la pobreza de muchos, algunos pocos han acumulado una enorme riqueza. Las 1.000 personas más ricas del mundo poseen más de 3.500 millones de dólares. La mitad de ese dinero sería suficiente para pagar todas las deudas de los países en desarrollo. El 10 por ciento más rico de la población mundial posee el 85 por ciento de la riqueza del mundo. Aquél que pertenece a este grupo, tiene de media 40 veces más que el ciudadano medio del mundo. La mitad de la población adulta, sin embargo, posee sólo el 1 por ciento de la riqueza mundial.

...mientras los pobres son cada vez más pobres

El Presidente Zapatero y otros dirigentes de países industrializados hacen ver que ya están aportando suficiente ayuda al desarrollo. Eso es mentira. El dinero no fluye del Norte rico al Sur pobre, sino exactamente en la dirección opuesta. Según el Banco Mundial, en 2004 fluyeron más de 333 mil millones de dólares EEUU en reembolsos de préstamos desde el Sur hacia el Norte. Esta cifra es más que tres veces todas las ayudas de los países industrializados al desarrollo juntos. La cruda realidad es que los capitalistas y los políticos roban el Tercer Mundo tanto como pueden, y más.

El imperialismo climático

Aquéllos que se niegan a someterse a este régimen de explotación a escala mundial se ven amenazados por los ricos y poderosos con la retirada de los flujos de ayuda y barreras comerciales adicionales. Y si esto no fuera suficiente, incluso con la guerra. Para estas actividades delictivas hay una palabra muy apropiada: imperialismo. Éste ha impregnado también las negociaciones de Copenhague.

No es de extrañar, pues, el enfrentamiento que se dio a un episodio de la cumbre de la ONU entre delegados de países del Norte y del Sur, en relación a los "desequilibrios" del documento presentado por Dinamarca en cuanto a las reducciones de CO2 a aplicar por los diferentes países. El texto danés afirmaba que los países en desarrollo debían comprometerse a reducir sus emisiones per cápita de dióxido de carbono a 1,44 toneladas al año 2050, mientras que para los países ricos permitiría 2,67 toneladas por habitante. Este documento mostraba lo que los gobiernos de los países ricos entienden como "justicia": el Protocolo de Kyoto era abandonado y, con él, el único tratado legalmente vinculante en el mundo sobre la reducción de gases de efecto invernadero.

No hay Green peace sin social peace

Papel mojado, todo esto, en vista de la finalización de las negociaciones en Copenhague sin haber llegado a ningún acuerdo vinculante que releve al Protocolo de Kioto a partir del 2012. El hecho de que casi toda la prensa internacional hable de fracaso en la cumbre de Copenhague pone de relieve lo que los anticapitalistas y algunos ecologistas llevamos tiempo denunciando: la falta de voluntad política para hacer frente a los efectos de la crisis ecológica. Y por qué no repetirlo una vez más: que sólo la acción colectiva y desde la base puede representar una alternativa.

La protección del clima sólo puede ser efectiva si no se espera de los gobernantes. Los protagonistas de esta lucha deben ser los trabajadores, los pobres, los campesinos, los pueblos indígenas. No puede haber green peace sin paz social; sin justicia social. A esta "paz verde", sin embargo, se oponen la lógica de los beneficios económicos y la competencia entre empresas y países. Una agenda prometedora para la protección del medio ambiente ha de ser, por necesidad, anticapitalista.

Isaac Salinas es militante de En lucha

¿Te gusta lo que decimos? Recibe más información sobre En lucha, anticapitalismo y revolución

Podeis leer también nuestra revista de este mes La Hiedra

Más artículos sobre Actualidad aquí