1989-2009: Por el socialismo internacional
[També en català]. El 9 de noviembre se cumplen 20 años de la caída del Muro de Berlín. Cuando algo muere la autopsia revela la causa. Y eso es lo que pasó en 1989. La caída del muro y el colapso de los regímenes estalinistas mostraron claramente la naturaleza de estos sistemas. No hubo ningún tipo de resistencia por parte de la mayoría de las personas. Y tampoco hubo ninguna resistencia por parte de la clase trabajadora organizada, que supuestamente habría tenido que salir a defender su “estado obrero”.
Eso muestra que los y las trabajadoras no creían que aquel sistema tuviera nada a ver con el socialismo o con un estado de los y las trabajadoras. Más bien todo el contrario. Las manifestaciones mostraban claramente las diferencias de clase que existían en un país supuestamente socialista. Pancartas como “trabajo manual para los burócratas” o “Salario Mínimo para el Politburó” se podían leer durante las masivas manifestaciones en la Alemania del Este.
Pero no sólo no hubo resistencia por parte de los y las trabajadoras sino que tampoco hubo resistencia por parte de los gobernantes. La misma clase burocrática que mandaba pasó de los despachos del partido a los despachos de las empresas.
La crisis política y económica en la que estaban sumergidos los países estalinistas durante los años 80 –estancados e incapaces de competir con las economías occidentales– sólo se puede explicar si entendemos que no eran países “socialistas” sino una variedad concreta de capitalismo: capitalismo de estado. La forma del sistema era diferente al capitalismo occidental, pero el fondo era el mismo: explotación de la clase trabajadora para favorecer una minoría privilegiada y acumular capital para competir –en este caso no entre diferentes empresas sino entre diferentes estados. Este sistema simplemente se sustituyó por otro capitalismo: el capitalismo de mercado.
La revolución de 1989 y los cambios en el resto de países hicieron caer la gran mentira –defendida por gran parte de la izquierda– de que aquellos países eran socialistas. A diferencia de aquéllos que pensaban que la URSS y los países del este eran socialistas, aunque fuera mínimamente, los y las militantes de En lucha y la corriente internacional de la cual formamos parte –Corriente Socialismo Internacional– no nos desmoralizamos por el colapso del estalinismo y de los países llamados “comunistas”. Y no lo hicimos porque para nuestra corriente el socialismo no existe sin una acción independiente de la clase trabajadora. El socialismo no se puede entregar desde arriba, ni tampoco se puede exportar con ejércitos y tanques. El capitalismo puede existir con o sin democracia, pero el socialismo –si lo entendemos como el control colectivo de la clase trabajadora– no puede existir sin democracia. La democracia es el punto fundamental.
A pesar de eso la alternativa del capitalismo de mercado obviamente no ha sido ninguna solución. La situación en la antigua Alemania del Este y en muchos países que estaban bajo la órbita soviética no ha mejorado durante éste años. La tasa de paro en la ex Alemania se ha doblado durante estas dos décadas con respecto a la parte occidental. La libertad por la cual los y las alemanas del este lucharon durante aquellos días no ha sido la que ellos y ellas esperaban.
Entonces ¿habríamos los y las anticapitalistas celebrar los hechos de 1989? Si lo miramos desde el punto de vista de un cambio de clases dirigentes no hay nada a celebrar. Pero no solo fue eso. Puso de relieve la naturaleza de los regímenes estalinistas y demostró –junto con la desaparición de la URSS dos años más tarde– que lo que se había caído no era un sistema “socialista” o “comunista” sino simplemente otro forma de capitalismo. El estalinismo, que había dominado gran parte de la izquierda durante más de medio siglo con el truco de señalar hacia la izquierda e ir hacia la derecha había muerto. Eso ha permitido reclamar el marxismo como teoría y práctica para la autoemancipación de la clase trabajadora internacional. Ya que a pesar del pronóstico del politólogo neoliberal Francis Fukuyama sobre “fin de la historia” después de la caída del muro –significando el fin de las ideologías y el triunfo del capitalismo de mercado– no es casualidad que nada más 10 años más tarde naciese un nuevo movimiento internacional –el movimiento anticapitalista– que ha demostrado que es posible plantear una alternativa real al capitalismo.
Si entendemos que nuestra lucha tiene que ser contra el capitalismo, tenga la forma que tenga, entenderemos que defender sistemas donde existían clases sociales y explotación no nos ayuda a saber realmente por lo que estamos luchando. Y precisamente en éste momentos de crisis económica e ideológica del sistema capitalista es clave entender no sólo contra que luchamos sino también saber por lo que luchamos. Es por eso que 20 años después más nunca debemos recuperar la verdadera tradición marxista revolucionaria y dejar claro que no queremos ni capitalismo de mercado, ni capitalismo de estado; sino socialismo internacional.
¿Estas de acuerdo con nosotr@s? Recibe más información sobre En lucha, anticapitalismo y revolución
Puedes leer también nuestra revista de este mes La Hiedra
----------------
1989-2009: Pel socialisme internacional
El 9 de novembre es celebren 20 anys de la caiguda del Mur de Berlín. Quan quelcom mor l’autòpsia en revela la causa. I això és el que va passar el 1989. La caiguda del mur i el col•lapse dels règims estalinistes van mostrar clarament la natura d’aquests sistemes. No va haver-hi cap tipus de resistència per part de la majoria de les persones. I tampoc va haver-hi cap resistència per part de la classe treballadora organitzada, que suposadament hauria hagut de sortir a defensar el seu “estat obrer”. Això mostra que els i les treballadores no creien que aquell sistema tingués res a veure amb el socialisme o amb un estat dels i les treballadores. Més aviat tot el contrari. Les manifestacions mostraven clarament les diferències de classe que existien en un país suposadament socialista. Pancartes com “treball manual per als buròcrates” o “Salari Mínim per al Politburó” es podien llegir durant les massives manifestacions en l’Alemanya de l’Est. Però no sols no va haver-hi resistència per part dels i les treballadores sinó que tampoc va haver-hi resistència per part dels governants. La mateixa classe burocràtica que manava va passar dels despatxos del partit als despatxos de les empreses.
La crisi política i econòmica en la que estaven submergits els països estalinistes durant els anys 80 –estroncats i incapaços de competir amb les economies occidentals– només es pot explicar si entenem que no eren països “socialistes” sinó una varietat concreta de capitalisme: capitalisme d’estat. La forma del sistema era diferent del capitalisme occidental, però el fons era el mateix: explotació de la classe treballadora per afavorir una minoria privilegiada i acumular capital per competir –en aquest cas no entre diferents empreses sinó entre diferents estats. Aquest sistema simplement es va substituir per un altre capitalisme: el capitalisme de mercat.
La revolució de 1989 i els canvis en la resta de països van fer caure la gran mentida –defensada per gran part de l’esquerra– que aquells països eren socialistes. A diferència d’aquells que pensaven que l’URSS i els països de l’est eren socialistes, encara que fora mínimament, els i les militants de En lluita i el corrent internacional de la qual formem part –Corrent Socialisme Internacional– no ens desmoralitzem pel col•lapse de l’estalinisme i dels països anomenats “comunistes”. I no ho vam fer perquè per al nostre corrent el socialisme no existeix sense una acció independent de la classe treballadora. El socialisme no es pot entregar des de dalt, ni tampoc es pot exportar amb exèrcits i tancs. El capitalisme pot existir amb democràcia o sense, però el socialisme –si ho entenem com el control col•lectiu de la classe treballadora– no pot existir sense democràcia. La democràcia és el punt fonamental.
Malgrat això l’alternativa del capitalisme de mercat òbviament no ha estat cap solució. La situació a l’antiga Alemanya de l’Est i en molts països que estaven sota l’òrbita soviètica no ha millorat durant aquest anys. La taxa d’atur a l’ex Alemanya s’ha doblat durant aquestes dues dècades respecte a la part occidental. La llibertat per la qual els i les alemanyes de l’est van lluitar durant aquells dies no ha estat la que ells i elles esperaven.
Llavors hauríem els i les anticapitalistes celebrar els fets de 1989? Si ho mirem des del punt de vista d’un canvi de classes dirigents no hi ha res a celebrar. Però no sols va ser això. Va posar en relleu la natura dels règims estalinistes i va demostrar –junt amb la desaparició de l’URSS dos anys més tard– que el que havia caigut no era un sistema “socialista” o “comunista” sinó simplement un altre forma de capitalisme. L’estalinisme, que havia dominat gran part de l’esquerra durant més de mig segle amb el truc d’assenyalar cap a l’esquerra i anar cap a la dreta havia mort. Això ha permès reclamar el marxisme com a teoria i pràctica per a l’autoemancipació de la classe treballadora internacional. Ja que malgrat el pronòstic del politòleg neoliberal Francis Fukuyama sobre “la fi de la història” després de la caiguda del mur –significant el fi de les ideologies i el triomf del capitalisme de mercat– no és casualitat que només 10 anys més tard nasqués un nou moviment internacional –el moviment anticapitalista– que ha demostrat que és possible plantejar una alternativa real al capitalisme.
Si entenem que la nostra lluita ha de ser contra el capitalisme, tingui la forma que tingui, entendrem que defensar sistemes on existien classes socials i explotació no ens ajuda a saber realment pel que estem lluitant. I precisament en aquests moments de crisi econòmica i ideològica del sistema capitalista és clau entendre no sols contra que lluitem sinó també saber pel que lluitem. És per això que 20 anys després més que mai hem de recuperar la vertadera tradició marxista revolucionària i deixar clar que no volem ni capitalisme de mercat, ni capitalisme d’estat; sinó socialisme internacional.
En lluita
T'agrada el que diem? Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució
Pots llegir també la nostra revista d'aquest més L'Heura




Entra a enlluita.org


