L’ensenyament català en peu de guerra

En els últims mesos, assistim a l’esquerda de la pau social a l’ensenyament públic català, simultàniament amb les mobilitzacions en marxa a altres països europeus i a la resta de l’Estat Espanyol contra les polítiques educatives neoliberals dels governs respectius.

Aquesta fractura social galopant a l’estament educatiu, es plasma en l’agudització de les tensions derivades d’una contradicció insoluble en el context socioeconòmic actual. L’aspiració, per part de la facció progressista del professorat d’ensenyament mitja i dels estudiantat universitaris per una educació democràtica, popular i formadora d’individus que “pensin per si mateixos” i, per tant, crítica amb la mode de producció hegemònica, xoca frontalment amb l’adaptació gairebé total del sistema educatiu als països del capitalisme senil a les necessitats de valorització del capital privat, imposada per la classe dominant, a fi d’optimitzar la divisió classista del treball, externalitzant l’ensinistrament i la formació de la mà d’obra de coll blanc.

Així doncs, en el marc de l’actual crisi estructural del capitalisme monopolista i en estreta connexió amb ella, els capitosts polítics de l’ensenyament es tornen a embarcar en el procés d’adequar l’ensenyament públic a les exigències de l’actual estructura del mercat laboral a fi d’oferir al sector empresarial un contingent de força de treball adaptat funcionalment a l’actual estadi del procés d’acumulació del capital.

Tanmateix, les resistències a aquest nou abús neoliberal se succeeixen. El professorat d’educació secundària convoca una nova jornada de vaga el 19 de març contra els criteris mercantilistes d’eficiència empresarial, incorporats en la nova llei d’educació del “progressista” govern català. Aquesta, sense incidir de cap manera en les causes últimes de la degradació creixent de la mal anomenada qualitat de l’ensenyament, pretén esprémer encara més amb mesures productivistes al malparat, desprestigiat i sobreexplotat professorat de l’ensenyament públic, mentre manté incòlume, amb un cinisme del tot insostenible, el malbaratament de recursos públics que representen els concertats i altres prebendes de l’ensenyament privat-confessional.

Així mateix, en una altra aresta esperançadora, els estudiants universitaris mantenen els tancaments, vagues i altres mobilitzacions contra la implantació progressiva dels reglaments i altres desenvolupaments burocràtics i privatitzadors de la LOU i de l’anomenat procés de Bolonya. La lluita es dirigeix contra una política la finalitat última de la qual, com reconeixen de forma palmaria els seus propis documents programàtics, és “afavorir l’empleabilitat (sic) dels universitaris europeus”, consumant la submissió absoluta de l’estructura i funcionament de la universitat a les demandes del mercat laboral privat.

No obstant, aquestes lluites, aïllades de la resta dels moviments socials antisistema, estarien abocades al fracàs i a l’esgotament, ja que la universitat no és una mònade aïllada del mercat capitalista. Per això, el moviment estudiantil, tracta també de recolzar-se en altres col·lectius deixats a la cuneta pel mode de producció vigent. D’aquesta manera, nuant llaços de solidaritat i cooperació amb pacifistes, immigrants, activistes pel dret a l’habitatge i amb el sector més combatiu de la classe obrera, els col·lectius més bel·ligerants del sistema educatiu, pugnen per construir una alternativa política que oposi al mercantilista i regressiu “espai europeu d’educació superior” proposat pels jerarques del procés de Bolonya, una educació pública, veritablement democràtica.