El Nou Partit Anticapitalista: anticapitalisme o antineoliberalisme?

La formació del Nou Partit Anticapitalista a França el passat mes de febrer ha obert de nou el debat sobre la construcció d’alternatives polítiques que s’oposin a la dinàmica del sistema i quin tipus de perfil polític han de tenir. Per Manel Ros.

El proper mes de novembre farà deu anys d’un dels esdeveniments que més han marcat la historia política en els últims anys. Les protestes de Seattle al novembre de 1999 van obrir un nou període de lluites que es caracteritzava per prendre de nou la iniciativa davant la ofensiva neoliberal que s’havia donat durant els anys 80. Després d’un període on el moviment va entrar en un moment de desconcert, actualment ens trobem en una situació política totalment diferent, marcada bàsicament per dos factors.

El primer és el fet que molts governs socialdemòcrates arribessin al poder durant els últims anys per tot Europa per acabar aplicant mesures neoliberals, en molts casos pitjors que els seus predecessors conservadors, com per exemple Jospin a França, Tony Blair a Gran Bretanya o Schröder a Alemanya. Això s’exemplifica en un terme cada cop més usat dins el moviment anticapitalista i que es relativament nou com és el de social-liberalisme. El segon és la crisi, tan econòmica com ecològica, i sobretot la crisi de legitimitat del sistema. Aquesta ha obert sens dubte un espai més gran que mai perquè les idees antineoliberals i anticapitalistes tinguin una forta recepció per part de molta gent. La radicalització que hi ha —i que augmentarà amb la crisi— farà, tanmateix, que aquesta situació sigui més favorable en el futur.

Tot això fa que ara mateix hi hagi més gent disposada a anar més a l’esquerra que fa uns anys i oberta no només a la lluita per reformes concretes, sinó també a escoltar idees anticapitalistes i revolucionàries. Les pancartes de “Saura traïdor” —fent referència al líder de IC-V/EUiA i conseller d’Interior del govern català— en moltes manifestacions, no són de gent simplement sectària i que mai havien confiat en un govern d’esquerres, sinó més aviat de persones que ho havien fet i s’han vist traïdes un cop rere l’altre. De fet, qualsevol persona activa dins d’una campanya o un moviment socials o sindical pot comprovar que els darrers anys s’han caracteritzat per un desig extraordinàriament fort d’unitat entre els i les militants de moltes tendències i tradicions polítiques. Quelcom que s’ha expressat de diverses maneres. Una d’elles són els reagrupaments a l’esquerra de l’esquerra. És en aquest context on s’emmarca el sorgiment de projectes, coalicions i partits anticapitalistes i antineoliberals per tot Europa.

D’aquest projectes en destaquen ara mateix dos ben diferenciats i amb projectes polítics diferents. Per una banda el del ja oficialment fundat Nouveau Parti Anti-Capitaliste (Nou Partit Anticapitalista, NPA) a França amb el que era el líder de la Ligue Communiste Révolutionnaire (LCR) Olivier Besancenot, al capdavant. I per l’altre el Die Linke (L’esquerra) a Alemanya, amb Oskar Lafontaine com a figura més visible, ex-membre del govern alemany pel Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD).

L’NPA va ser impulsat per la LCR. La idea de la nova formació neix en part de la victòria del “No” a la Constitució Europea a l’any 2005 i de la necessitat per part de molts de les activistes que havien participat en la campanya de construir un referent polític. A aquest fet se li va sumar l’èxit de Besancenot a les passades eleccions presidencials al ser la principal opció votada a l’esquerra del Partit Socialista Francès (PSF) amb un 4’1%, gairebé un milió i mig de vots. Durant els mesos previs a la seva fundació oficial s’ha format més de 460 comitès de suport. Aquest comitès han servit perquè abans de la seva constitució l’NPA ja tingués més de 9.000 persones que volien participar en el procés de fundació. Tenint en compte que la LCR tenia al voltant d’uns 3.000 membres, el creixement és més que evident.

Per la seva part el Die Linke es va fundar a mitjans del 2007 a Alemanya i s’hi han unit ja uns 70.000 militants. Aquest nou partit sorgeix de les grans mobilitzacions a l’antiga Alemanya de l’Est contra la reforma del estat del benestar que pretenia dur a terme el govern del SPD de Schröder. Aquestes mobilitzacions, conegudes com les “manifestacions dels dilluns”, van provocar la unió de dues formacions que més tard es van convertir en el Die Linke. La primera, amb una forta base a l’alemanya occidental, era el WASG (per les seves sigles en Alemany), una organització formada per membres dels sindicats alemanys i ex-membres del SPD, que havien trencat amb el partit a causa de la seva defensa de les polítiques neoliberals. Aquesta es va unir al PDS, el successor del Partit Comunista que va governar Alemanya de l’Est, i que encara conserva una certa força. Actualment tenen 51 diputats al parlament alemany, trencant amb la hegemonia que havia mantingut el SPD durant dècades i obrint una seria escletxa a l’esquerra alemanya.

Quin tipus de partit?

El debat que sorgeix de l’èxit d’aquestes dues formacions és quina mena de partit s’ha de construir i sota quines premisses s’ha de fer. El debat es dóna entre les formacions estrictament anticapitalistes, com l’NPA, o les antineoliberals, com el Die Linke, i lligades al reformisme en menor o major mesura.

El Die Linke, per la seva banda, no ha nascut amb la perspectiva d’omplir el buit a la seva esquerra en base a una política revolucionària i anticapitalista. Així, encara que se’l pot qualificar de nova esquerra i que significa un trencament amb les polítiques social-liberals que venen aplicant els governs de centre-esquerra, no té explícitament un compromís amb l’enderrocament del capitalisme. Està clar que des d’aquest punt de vista podríem dir que el Die Linke s’enfoca més cap a un partit reformista radical que no pas anticapialista com a tal. De fet, en el seu interior existeix una lluita entre una part més a la dreta —formada pels ex-líders del PDS— i una altre més a l’esquerra —formada pels sindicalistes que van deixar el SPD i encapçalada pel líder del partit Oskar Lafontaine. Alhora, dins el Die Linke existeix una forta secció estudiantil, el SDS, amb clars posicionaments anticapitalistes, i que, malgrat que la seva influència dins les estructures del partit no sigui molt gran, sí que exerceix de pol radical que en certs moments pot fer girar el partit cap a l’esquerra.

Està clar que el que tracta de fer Lafontaine és reconstruir un verdader partit reformista des d’un discurs molt més a l’esquerra. Però al mateix temps, per fer això ha d’apel·lar a la part més a l’esquerra del partit. Un exemple d’això va ser un dels seus discursos en el congrès del partit del passat mes de maig, on va denunciar al SPD per trair la Revolució Alemanya de 1918, citant no només líders de la revolució com Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg sinó també citant a Marx i a Engels. A més, la política del Die Linke està molt marcada per la seva posició contra la guerra i l’OTAN, per la pujada dels salaris i per una estricta regulació del mercat financer. De fet, el Die Linke serà una de les forces que més impulsarà les mobilitzacions contra el 60 aniversari de la OTAN el proper mes d’abril a Estrasburg.

Per la seva banda, la línia que marca el NPA ve determinada pel fet de no repetir les males experiències del passat, per situacions en les quals l’esquerra radical pot arribar a integrar-se o donar suport a governs social-liberals. Com, per exemple, l’experiència del Partit Comunista Francès formant part del govern amb el PSF, però també la més recent de Rifondazione Comunista a Itàlia entrant al govern de centre-esquerra de Prodi. I sens dubte aquest perill existeix. Un exemple d’això és precisament la participació d’una part del Die Linke, liderada per el PDS, que ha participat en l’ajuntament de Berlín impulsant polítiques neoliberals i que ha creat molts debats i problemes a la formació.

És per això que la formació de l’NPA s’ha fet sobre les bases de que el nou partit ha de ser anticapitalista y no simplement oposat al neoliberalisme. Però que volen dir quan parlen d’anticapitalisme? Per exemple, aquesta paraula deixa obert com es trencaria amb el capitalisme. Però alhora hi ha posicionaments que malgrat que podríem qualificar com antineoliberals —i que de fet podrien defensar el Die Linke— ataquen en molts casos les arrels mateixes del capitalisme i que si es posessin en pràctica de ben segur que es trobarien amb l’oposició total per part dels grans capitals, com, per exemple, la demanda d’una renda bàsica, l’expropiació dels pisos buits per a lloguer social, la nacionalització de la banca i la indústria o una estricta regulació dels mercats financers.

Però malgrat que l’esquerra anticapitalista tingui tota la raó en avisar dels problemes que porta participar en governs juntament amb el social-liberalisme, no es pot evitar el fet que si la formació en qüestió té èxit, sobretot a nivell electoral, molts dels i les seves votants i militants voldrà i valorarà la possibilitat que aquestes aliances es formin, com podria passar al Die Linke. Cap formació i més si aquesta vol combinar la lluita al carrer amb una representació política a nivell electoral pot escapar a aquestes pressions més tard o més d’hora. L’NPA no pot evitar pel simple fet de dir-ho que tingui aquesta mena de problemes, sobretot si té l’èxit que tots i totes desitgem. Les persones que trenquen o se senten traïdes pel reformisme o el social-liberalisme no implica forçosament que comencin a radicalitzar les seves idees fins a convertir-se en anticapitalistes que volen acabar amb l’estat capitalista i la societat de classes. En la majoria de casos el que faran serà buscar el que han perdut. En aquest cas un partit o organització que sigui realment d’esquerres i que els hi plantegi solucions als seus problemes quotidians.

Posar una línia entre antineoliberalisme i anticapitalisme no t’assegura evitar les lluites entre una part més conservadora i una part més a l’esquerra dins aquestes formacions. Lluites que per altra banda es donen en qualsevol formació que sigui dinàmica i que permeti el debat, sobretot quan aquests són projectes que estan en plena formació. Però val la pena dir que la posició del NPA no és sectària, ja que com afirma François Sabado, membre destacat de la ex-LCR i ara del NPA, la formació del NPA no significa necessàriament la no col·laboració amb formacions a la seva “dreta”, com per exemple la escissió del PSF que ha sorgit a través de Jean Luc Mélenchon. “Hem de tenir en compte la seva ruptura amb el PS, tenir una actitud positiva quan es tracta de la unitat d’acció, però no confondre això amb dos projectes que són diferents”, explica Sabado.

Aquí sorgeix la qüestió de com es duria a terme aquest trencament amb el capitalisme. En la contribució de la LCR a la reunió de l’Esquerra Anticapitalista Europea el passat 27 i 28 de juny afirmaven que el seu objectiu era “un maig del 68 que vagi fins al final” amb un moviment de base “que controli la direcció de la economia” i que la seva intenció, referint-se al futur NPA, era la de construir un “partit de ruptura amb el capitalisme”, un partit “per la transformació revolucionària de la societat”.

Però en aquest cas la paraula revolucionaria pren un altre matis. No hem d’entendre el terme revolucionari com quelcom semblant al que entenem els militants de tradicions marxistes. Aquesta tradició, que s’emmarca en la de la Revolució Russa de 1917, marca uns patrons de successos molt determinats: crisi de l’estat, sorgiment d’un poder des de la base (en aquell cas els soviets o consells de treballadors), poder dual, presa del poder, enderrocament de l’estat i un partit de masses amb fortes arrels a la classe treballadora. Per als impulsors de l’NPA això no tindria que ser d’aquesta manera. De fet, amb tota raó, els impulsors de l’NPA defensen que perquè aquest sigui un partit ampli no pot començar a prendre posicions respecte a la revolució i com es durà a terme aquesta, i menys posar com a principi la tradició marxista clàssica com a idees principals del nou partit.