Génere i classe: l'alliberament de la dona avui

Un segle després de la creació del Dia Internacional de la Dona Treballadora, les dones continuen estant oprimides. En aquest article explicarem per què el marxisme continua sent una eina clau en la teoria i en la pràctica per aconseguir el seu alliberament. Per Angie Gago.

Aquest mes se celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora que, cada 8 de març, commemora la realització d’una vaga d’obreres tèxtils que es va desenvolupar a Nova York el 1908 després de la mort de 146 treballadores que van morir calcinades a causa de les males condicions laborals que patien.
Aquesta jornada de lluita es va crear a proposta de la comunista alemanya Clara Zetkin a la 1era Conferència Internacional de Dones celebrada a Copenhaguen el 1910 amb l’objectiu d’inaugurar un dia de protesta global contra l’opressió de la dona. Com cada any, milions de dones surten al carrer per reivindicar els seus drets. No obstant això, els passos de la lluita per l’alliberament de les dones són lents i, moltes vegades, són passos en fals.

És obvi assenyalar que, en l’últim segle, les dones dels països occidentals han aconseguit grans avanços en matèria de drets civils i econòmics. La incorporació al món laboral, l’accés als anticonceptius, l’avortament legal o la flexibilitat de les lleis del divorci són bons exemples d’això.

Però, d’altra banda, també és necessari subratllar que la situació de les dones continua sent desigual respecte a la dels homes en molts sentits.

Encara que el moviment feminista ha aconseguit grans avanços a través de la protesta, la pressió política i les reivindicacions socials, la realitat és que la lluita per l’alliberament de la dona sembla trobar-se en un impàs. Encara que hem aconseguit incorporar-nos al món laboral, ho hem fet en les mateixes condicions d’explotació que la majoria dels homes.

A més a més, les dones pateixen en major grau les conseqüències de la denominada “flexibilitat laboral”: tenen treballs més precaris i salaris més baixos pel mateix treball i són les grans protagonistes dels contractes temporals. D’altra banda, les dones pateixen assetjament sexual a la feina, compten amb baixes per maternitat insuficients i quan poden tornar a treballar es troben que les oportunitats per aconseguir la conciliació laboral són inexistents. La majoria de les dones no poden optar a la reducció de jornada laboral pel mateix salari i tampoc poden accedir a places de guarderies públiques ja que el nombre d’aquestes últimes és insignificant.

Encara que treballen fora de casa, és en elles en les que continua recaient la gran part del treball domèstic i de l’atenció dels nens i els ancians. Per si això fora poc, les dones han de suportar alts nivells de violència: són assassinades, violades i insultades pel simple fet de ser dones i, en no pocs estats, no tenen dret a decidir sobre si volen ser mare o no.

Per l’últim, el cos de la dona és considerat i tractat com una mercaderia i aquestes han de viure una pressió insuportable per respondre als cànons de bellesa imposats per la moda.

Així mateix, encara que comptem amb més drets sexuals, la mercantilització del cos femení ha provocat un gran retrocés quant a la lluita emancipadora. Si bé en els anys 60 i 70 la lluita per l’alliberament sexual va aconseguir que gran part de les dones poguessin parlar de sexe sense tabús i practicar-lo lliurement, l’aparent alliberament sexual que vivim les dones s’ha convertit en una cadena més. I, no cal ni dir que per a la gran majoria de les treballadores és impossible accedir a la imatge de l’“executiva, prima, mare exemplar i a la moda” que ens venen els mitjans de comunicació. L’alliberament, per tant, continua sent un miratge.

Tot això fa que per aconseguir fer un salt cap endavant en la lluita per a l’alliberament de la dona hem de ser conscients no sols de quin és l’origen històric de la nostra opressió sinó també de quines estratègies hem de seguir per aconseguir l’emancipació total de les dones avui en dia.

El feminisme anticapitalista i el feminisme materialista

Dins del feminisme hi ha diferents perspectives. Des del feminisme liberal, que no qüestiona el sistema capitalista, al feminisme socialista, hi ha tota una varietat d’enfocaments que tenen com a objectiu acabar amb l’opressió de la dona.

De la mateixa manera, dins el moviment anticapitalista també hi ha diferents posicions respecte d’això: l’anarquista, la materialista, la marxista o l’autònoma, són totes teories que comparteixen la idea que la lluita per l’alliberament de la dona ha d’anar de la mà d’altres lluites emancipadores i d’un canvi global de la societat en què vivim per aconseguir un món més just, solidari, sostenible i democràtic.

Malgrat la gran diversitat de teories, en aquest article ens centrarem especialment en dues perspectives concretes: el feminisme materialista i la teoria marxista de l’opressió de la dona, ja que al voltant d’aquests enfocaments hi ha un debat rellevant en relació a diferents qüestions com poden ser l’origen de l’opressió o la importància de la qüestió de classe.

Mentre que el concepte del patriarcat s’utilitzava antigament per denominar a la família nuclear en què l’home albergava tot el poder, a l’actualitat, alguns sectors del moviment feminista que defensen la teoria del patriarcat afirmen que els homes i les dones constitueixen dues classes diferents que mantenen una relació d’explotació a través de la qual els homes extreuen un benefici (econòmic, social i psicològic) de la dona. Encara així, gran part del moviment anticapitalista utilitza el concepte de patriarcat com a sinònim de l’opressió que pateixen les dones.

Una de les feministes que ha popularitzat aquesta teoria del patriarcat és la investigadora Christine Delphy, qui afirma que “homes i dones són dues classes en conflicte a través del qual els homes s’apropien del treball de les dones”. En general les defensores del patriarcat utilitzen aquest terme per explicar que aquest és un mode de producció paral·lel al capitalisme que manté les dones en discriminació respecte als homes.

Com hem comentat abans, moltes marxistes també creuen en la teoria del patriarcat. Segons Sylviane Dahan, militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, el marxisme no ha sabut donar una resposta de per què sorgeix l’opressió de la dona sinó que hi ha establit una associació “massa mecànica” entre l’opressió i el sorgiment de la societat de classes i la propietat privada.

Dahan afirma en l’article, “Marxisme i feminisme: les amistats perilloses (entre moviment obrer i feminisme)” que la superació del capitalisme és necessària però no suficient per a l’alliberament de la dona. I encara que és veritat que en principi la revolució socialista no aconseguirà això d’un dia per a l’altre, la teoria marxista afirma que posarà les bases per a la seva consecució.

Encara que les feministes materialistes no accepten tots els supòsits de la teoria del patriarcat, sí que han adoptat moltes de les seves hipòtesis com pròpies, sobretot respecte a l’origen de l’opressió i respecte a qui beneficia la mateixa. Això ha donat lloc a una subteoria que podríem denominar “teoria del patriarcat materialista”, sent una de les seves precursores la feminista-marxista Heidi Hartmann.

Tres causes principals han donat lloc a aquesta situació. D’una banda, l’experiència de l’estalinisme. D’altra banda, els enfrontaments que han existit al llarg de la història entre el moviment obrer i les reivindicacions feministes. I, per últim, el fet que moltes organitzacions revolucionàries acceptessin el fet que després de la revolució social l’opressió de la dona desapareixeria sense més ha donat lloc en diverses ocasions a què la qüestió de la dona quedés en un segon pla.

Alguns dels arguments que utilitzen els defensors de la Teoria del Patriarcat per justificar que el marxisme no possibilitarà l’alliberament de la dones és afirmar que la prova està en l’experiència de la Unió Soviètica. L’argument és senzill: si l’URSS era comunista i existia l’opressió de la dona, això vol dir que el fi del capitalisme no acabarà amb la mateixa. A simple vista, pot semblar lògic.

Però si analitzem d’una manera més detallada aquesta afirmació nos en adonarem que és insostenible per una raó bastant senzilla: l’URSS no era ni comunista ni els països que la conformaven eren estats obrers degenerats, com encara argumenten molts grups de l’esquerra anticapitalista.

Després de la Revolució Russa el 1917, la situació de la dona va avançar més que en qualsevol altre moment de la història. Aquestes gaudien del dret total a l’avortament i es van despenalitzar l’homosexualitat i el divorci. Les dones tenien exactament els mateixos drets que els homes no sols a nivell formal sinó real. I tot això en una societat majoritàriament camperola amb estructures molt reaccionàries de feia segles.

Van ser l’experiència de la revolució social i la implantació de la democràcia obrera les que van proporcionar a les dones l’alliberament del jou familiar. Aquestes participaven en igualtat de condicions a la vida pública: a l’exèrcit, els sindicats, les fàbriques etc. No obstant això, la curta vida de la democràcia obrera no va permetre que l’alliberament de la dona es desenvolupés en totes les seves conseqüències. Encara que sí que va posar les bases d’una societat lliure d’opressions.

No obstant això, la contrarevolució estalinista va acabar amb tot allò que s’havia aconseguit fins aquell moment. L’aïllament de la Revolució Russa després del fracàs de l’alemanya va deixar a la primera en una situació catastròfica per poder avançar econòmicament i democràticament. Això va donar lloc a què després de l’arribada d’Stalin al poder canviessin les relacions de producció (tornada de l’explotació de treballadores i treballadors a les fàbriques, falta de democràcia directa, etc.), el que va provocar un
canvi en les relacions socials que va arribar a desmantellar tots els drets aconseguits fins llavors. D’aquesta manera, a partir de 1933 es comença a considerar l’homosexualitat com un delicte, es tornen a posar taxes elevades per aconseguir el divorci i l’avortament es converteix novament en quelcom il·legal.

El revers en les polítiques econòmiques va ser tal que, encara que l’economia estava a les mans de l’estat, va deixar d’estar controlada pels treballadors i les treballadores, imposant-se així un sistema capitalista d’estat. Per tant, les feministes que accepten l’argument que el socialisme no acabarà amb l’opressió de la dona (pel que va passar a l’URSS) cauen en un error fonamental al no analitzar les conseqüències que la contrarevolució estalinista va tenir en el mode de producció i en les relacions socials.

Respecte a la segona causa, podem afirmar que la relació entre els sindicats o grups polítics d’esquerra, fins i tot socialistes revolucionaris, i el moviment feminista no sempre ha estat amistosa. Les actituds i comportaments masclistes de molts d’aquests grups respecte a les demandes de les seves companyes han donat lloc en diverses ocasions a què aquestes entenguessin que s’havien de separar de la lluita obrera. Durant la Revolució Espanyola, per exemple, moltes dones van ser allunyades del front per realitzar tasques d’infermeria o cuina.

També durant la Transició Espanyola, encara que les dones van comprendre que el seu alliberament vindria de la mà de la fi del franquisme van quedar relegades, no obstant això, a les tasques a què se’ls associava normalment, com les de secretariat, donant lloc a un gran conflicte entre homes i dones en la lluita antifranquista. Això va provocar en alguns casos la separació d’aquestes en un moviment apart.

En l’àmbit europeu també hi ha altres exemples. El Partit Comunista francès tenia posicions antiavortistes i en defensa de la família als anys 30 i a Itàlia, el desembre de 1975, l’organització d’extrema esquerra Lotta Contínua va forçar la presència d’un bloc mixt en una manifestació només per dones acusant-les d’amenaçar la unitat de la classe treballadora. En moltes d’aquestes ocasions el moviment dels treballadors està dominat per idees masclistes.

D’aquesta manera, el desencontre entre les feministes i el moviment obrer, d’una banda, i el llast de l’anomenat “socialisme real” va donar lloc a què moltes activistes comencessin a cercar explicacions alternatives a la pregunta de l’origen de l’opressió de la dona a la que fins llavors havia proporcionat el marxisme.

La teoria marxista

Al contrari de la teoria del patriarcat, la teoria marxista no defensa el fet que les dones i els homes constitueixin dues classes diferents. La tradició marxista analitza la història en funció de la lluita de classes, però les classes no estan definides en funció del gènere sinó de les relacions de producció. En aquest sentit, en el capitalisme existeixen fonamentalment dues classes: la capitalista, que posseeix els mitjans de producció, i la classe treballadora, que ha de vendre la seva força de treball per aconseguir un salari. Els capitalistes extreuen un benefici econòmic, la plusvàlua, del treball dels i les treballadores.

Aquest és el mecanisme d’explotació del capitalisme. No obstant això, al mateix temps, aquest necessita aconseguir que la classe treballadora, la qual és l’única que té el potencial revolucionari per revertir l’ordre de les coses per la posició que ocupa en el sistema productiu, no s’uneixi ni lluiti per aconseguir-ho. És per això que durant segles el capitalisme hagi utilitzat qualsevol mena de divisió social, de gènere, el color de la pell, l’ètnia, religió, la tendència sexual, la nacionalitat, etcètera, per dividir a la classe treballadora.

D’altra banda, el capitalisme també ha utilitzat l’opressió de la dona per estalviar-se grans quantitats de diners en serveis públics. La creació del tipus de família nuclear al segle XIX va servir perquè aquesta s’encarregués d’alimentar a la classe treballadora i de l’atenció dels nens i nenes, els quals seran la pròxima generació d’obrers.

El fet que el sistema privilegiï un gènere sobre l’altre no és la conseqüència de cap ordre natural sinó de la necessitat imperant del capitalisme d’imposar les idees de la classe dominant per aconseguir que la classe treballadora no tingui consciència del seu potencial revolucionari. L’opressió d’alguns sectors de la societat és una condició sine qua non del capitalisme.

La prova d’això es troba en la història. Hi ha molts casos en què homes i dones s’han unit per lluitar contra l’explotació capitalista. Si abans posàvem l’exemple de la Revolució Russa, també podem parlar de la Comuna de París. A més a més, després de la Segona Guerra Mundial, l’existència d’un moviment obrer fort i cohesionat organitzat en sindicats combatius va donar lloc a una sèrie d’èxits socials que va repercutir clarament en una millora de vida de la dona després de la implantació de la sanitat i l’escola pública, la creació de menjadors escolars i guarderies, etcètera. Si bé la lluita obrera ha de ser sempre feminista, el feminisme que reivindica les lluites de la classe treballadora és sens dubte el que aconsegueix millores més contundents per a la qualitat de vida de la gran majoria de les dones.

Podem afirmar que els capitalistes faran tot el que estigui a les seves mans per aconseguir que els i les treballadores no s’uneixin per lluitar contra ells. D’aquí que l’estratègia del capital sigui dividir a la classe treballadora a través de la imposició d’una ideologia concreta.

Les dones, en tant que no són una classe social, no són explotades pel fet de ser dones, segons una concepció marxista de la societat. Les dones són oprimides com a dones i explotades com a treballadores. Una qüestió que és recurrent quan parlem de gènere i classe és el fet innegable que les dones que pertanyen a les classe capitalista també estan oprimides. És cert, l’opressió, sigui del signe que sigui, transcendeix a la qüestió de classe. Les dones burgeses també estan oprimides: pateixen la violència de gènere gairebé de la mateixa manera que les de la classe treballadora, estan relegades a un segon lloc en la vida pública i encara que arribin a ser empresàries o polítiques de renom sempre estaran sent jutjades per ser dones. No obstant això, les dones capitalistes treuen una plusvàlua de les dones i els homes treballadors. D’aquí que elles mateixes estiguin interessades en continuar amb aquesta opressió. La conclusió és que les dones capitalistes es beneficien de l’explotació de les dones treballadores.

D’altra banda, això no treu que els i les socialistes revolucionàries no estiguem obligades a lluitar contra l’opressió de la dona burgesa. Pel fet que el discurs sexista divideix a la classe treballadora, si acceptem les crítiques a la ministra Carme Chacón per la seva vestimenta o el seu maquillatge, estarem reforçant les idees de la classe dominant. A més a més, no és gaire difícil trobar moltes altres crítiques contra ella, tractant-se com es tracta de la ministra de la guerra.

Com explica Tony Cliff, teòric marxista, en l’article “La classe treballadora i els oprimits”: “en referir-se a la classe treballadora, Marx mai va usar la paraula oprimits perquè en primer lloc sabia que diferents grups de persones oprimides no s’uneixen ni tan tan sols davant l’opressió que pateixen en comú”.

El feminisme liberal lluita per les reformes legals del sistema polític burgès que milloren la qualitat de vida de les dones i serveixen per avançar en l’emancipació de la dona. No obstant això, el liberalisme burgès mai anirà més enllà en la lluita per l’alliberament de la mateixa.

El Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, per exemple, que està format per més ministres dones que ministres homes, aplica polítiques econòmiques que van en detriment de les condicions laborals de les dones treballadores. Si acceptéssim que les dones constitueixen una classe social, com explicaríem que la ministra d’Igualtat, Bibiana Aído no proposi crear més guarderies o implementar la màxima de “a igual treball, igual salari”? La consciència de la dona com a classe és inexistent ja que no es basa en les relacions materials. L’afirmació de la feminista Delphy “la nostra classe és plural” és errònia i no tant sols posa la solidaritat de gènere per davant de la de classe social sinó que elimina aquesta última.

En aquest sentit, les defensores del “patriarcat material” cauen en un error teòric en intentar combinar la dita teoria amb el marxisme, ja que ho aïllen de la societat de classes. Això ha donat lloc a què en algunes ocasions hagin hagut de recórrer a terceres teories per explicar l’opressió de la dona. En l’article “El feminisme de l’esquerra anticapitalista”, Lídia Cirillo, militant de Sinistra Crítica -organització de l’esquerra anticapitalista a Itàlia- utilitza el psicoanàlisi i la teoria freudiana de la castració (les dones se senten inferiors perquè no tenen penis) per explicar per què hi ha les estructures patriarcals.

Explicar l’opressió de la dona únicament a través de teories psicològiques obvia l’origen material de la societat de classes i, encara que poden ajudar a explicar algunes qüestions relacionades amb la superestructura (autoestima, violència de gènere, etc.) deixa la lluita per l’alliberament de la dona en un pla completament idealista i utòpic. En utilitzar la psicologia per explicar l’opressió, les feministes materialistes no reconeixen el mecanisme del materialisme històric, a través del qual és la vida material la que determina en gran manera la consciència i no al revés.

La teoria marxista argumenta que realitzant un canvi en les relacions de producció es crearien els pilars bàsics per avançar cap a l’alliberament de la humanitat. Si acceptem el contrari no tenim res a què aferrar-nos a nivell pràctic, excepte esperar que per una revolució cultural en el pla de les idees l’opressió desaparegui sense més. Això no vol dir que la lluita en el pla ideològic, cultural o educatiu no sigui important sinó que és insuficient.

Origen i benefici

Les dues qüestions centrals sobre les quals la teoria del patriarcat divergeix del marxisme són: una, l’origen de l’opressió de la dona i dos, sobre qui es beneficia d’aquesta, les quals estan intrínsecament relacionades.

Per lluitar contra quelcom, és imprescindible saber per què existeix. En aquest sentit, els marxistes han utilitzat durant més d’un segle l’estudi realitzat per Frederich Engels L’origen de la família, de la propietat privada i de l’Estat de 1884 per explicar l’origen de l’opressió de la dona. Segons Engels, abans del sorgiment de la societat de classes i que les relacions socials estiguessin determinades per l’acumulació d’exedent, van existir comunitats primitives en què la dona i l’home vivien en situació d’igualtat. Encara que existia la divisió sexual del treball això no comportava que un gènere predominés sobre l’altre ja que totes les decisions es decidien en igualtat de condicions i les tasques tenien el mateix valor.

Va ser la necessitat de protegir l’excedent el que va donar lloc a l’opressió, la qual és conseqüència de les relacions de propietat i no de la divisió sexual del treball, com bé apunta Xulia Tafaner, del Partit Revolucionari dels Treballadors, en l’article “Explotació i opressió”. Com argumenta Tafaner la superestructura política i ideològica que més tard adopta l’estat capitalista no prové de les “essències dels homes” sinó que és un instrument per sotmetre a la classe treballadora.

Per la seva banda, les defensores de la teoria del patriarcat neguen el fet que l’opressió de la dona sorgís amb l’aparició de la societat de classes i argumenten que ja en les societats primitives la divisió sexual del treball (l’home sortia a caçar , la dona s’encarregava de l’agricultura, medicina, etc.) suposava que les dones estiguessin oprimides pels homes. Així, defensen la idea que l’opressió de la dona ha existit sempre a causa de la divisió sexual del treball.

La teoria marxista explica que encara que l’opressió no sorgeix amb el capitalisme, van ser les característiques més profundes, les que pertanyen a les entranyes d’aquest sistema, les que van determinar l’origen de la mateixa: l’acumulació del capital, la propietat privada i la divisió de la societat en classes.

A més a més, des d’un punt de vista materialista, l’opressió no ve per la divisió sexual del treball sinó per les relacions de propietat. De fet, la incorporació massiva de les dones al treball “públic” i l’equiparació de tasques sense distinció del sexe no ha suposat en cap dels casos el seu alliberament. Si el problema era la divisió de tasques, per què amb la incorporació de la dona al treball no hem acabat amb l’opressió?

D’altra banda, les feministes materialistes afirmen que tots els homes es beneficien de l’opressió de la dona. És aquesta una qüestió que pot semblar senzilla. Plantegem l’exemple següent: si en una parella els dos treballen i quan arriben a casa és la dona la que realitza les tasques de la llar, mentre l’home descansa, està clar que l’home està obtenint un benefici directe de la dona. Mentre ella treballa, ell descansa.

No obstant això, aquest plantejament és completament erroni. Primer, perquè els homes en general no constitueixen una categoria d’anàlisi des d’una perspectiva materialista, igual que no ho són els negres o els xinesos. Plantejar aquesta qüestió en termes de comportaments individuals és fer-ho des d’un enfocament liberal. La teoria marxista, al contrari, analitza la societat en termes de lluites de classes.

A més a més, el fet que els treballadors no comparteixin les tasques domèstiques, no és perquè siguin persones egoistes o mandrosos, ni tan sols perquè obtinguin un benefici de cap mena, sinó tot al contrari: és perquè viuen determinats per la ideologia de la classe dominant. La realitat és que continuem vivint en una societat de classes i les nostres relacions socials es conformen dins aquest sistema. El feminisme materialista extrapola el concepte del benefici a la plusvàlua, no obstant això, els homes no treuen cap benefici econòmic de la dona com a classe.

És una obvietat que hi ha treballadors i treballadores masclistes, racistes, homófobos, feixistes, etc. La classe treballadora no és revolucionària en abstracte, igual que tampoc és socialista ni d’esquerres d’una manera idealista.

El problema consisteix en el fet que els que continuen afirmant aquesta hipòtesi no tenen en compte això i pensen que la classe treballadora ha de ser progressista, feminista, ecologista per “natura”.

La classe treballadora té contradiccions de classe. Una altra cosa molt diferent és que aquesta, pel lloc que ocupa en la producció tingui el potencial de revertir les relacions de producció. És a través dels processos de lluita i de canvi social radical liderats pels treballadors i les treballadores unides quan el que semblava l’ordre natural de les coses es torna de cap per avall. La solidaritat de classe i les batalles contra el capital generen una transformació de les relacions socials. Durant una vaga, els treballadors i les treballadores experimenten relacions de solidaritat i de camaraderia embrionàries del que passaria en una societat comunista.

Els treballadors simplement no són conscients que l’opressió de la dona els perjudica ells com a classe social. A més a més, això no és sempre així. Hi ha milers d’experiències en què els treballadors s’uneixen amb les dones treballadores per acabar amb l’opressió. Si els homes obtinguessin un benefici de l’opressió de la dona per què s’unirien a elles per aconseguir el seu alliberament?

En aquest sentit, seria una passa endavant que les feministes anticapitalistes ens posem d’acord en què l’únic que es beneficia del treball domèstic de la dona és el sistema capitalista.

Estratègies

Si els socialistes caiem en aquesta trampa imposada pel capitalisme podem enfocar les nostres estratègies dins el moviment anticapitalista des d’un enfocament que no ens ajudi a avançar com a moviment.

El quid de la qüestió no és que discutim llargues hores sobre les comunitats primitives sinó encertar en les tàctiques que hem d’aplicar per avançar en la lluita per l’alliberament de la dona. D’aquí que aquesta hagi d’anar lligada a una lluita més general per l’emancipació de la humanitat, la qual, des d’un punt de vista marxista, és la lluita per l’emancipació de la classe treballadora.

En el moviment anticapitalista, hi ha un consens sobre que l’origen de l’opressió és el capitalisme i les estructures patriarcals, enteses com a sinònim del masclisme, sexisme, etc. No obstant això, si acceptem que el problema són els homes, com a categoria, estarem enfocant la nostra estratègia en el punt equivocat.
Podem estar segles parlant de la necessitat d’un canvi de valors i idees o d’una revolució cultural, però per acabar amb l’opressió de la dona fa falta atacar les bases materials del sistema que sustenta l’explotació.

A més a més, a nivell tàctic, en moments en què les idees generals de la teoria del patriarcat han estat hegemòniques dins el moviment anticapitalista, i coincidint amb un moment baix de mobilitzacions, aquest ha tendit a vegades cap a dues estratègies de lluita diferents que moltes vegades xocaven amb la lluita obrera: el separatisme i el reformisme.
Respecte al separatisme, és comprensible entendre les companyes que en un moment de la història van haver d’escindir-se d’organitzacions d’esquerres on primaven els comportaments masclistes. Si ja és dur lluitar pel nostre alliberament dins les dinàmiques de la societat capitalista, m’imagino que havia de ser molt frustrant haver de lluitar contra els teus companys socialistes perquè entenguessin la importància la lluita feminista.

Aquí es planteja a la clàssica dicotomia de lluitar des de dins o escindir-se. De fet, és necessari que, en l’actualitat, dins les organitzacions marxistes les dones estiguin organitzades al voltant de publicacions i assemblees de dones independents i que assumeixin el lideratge de les mateixes per aconseguir que la lluita feminista sigui una qüestió transversal per a tota l’organització.

No obstant això, el separatisme debilita al moviment anticapitalista en general, ja que el fet que els col·lectius feministes participin en els marcs unitaris fa molt més fàcil poder fer girar els discursos i les mobilitzacions cap a objectius subjacents a l’alliberament de la dona.

La realitat és que als sindicats, assemblees i grups revolucionaris hi ha una majoria indiscutible d’homes i, per això, és fonamental que les dones participem dins aquests marcs. L’actuació de les feministes als fòrums socials o en les assemblees dels moviments socials ha estat clau perquè nostres demandes estiguin dins les prioritats estratègiques dels mateixos.

Alguns dels col·lectius feministes acaben participant en les estructures polítiques legals o burgeses o es dediquen exclusivament al món acadèmic la qual cosa és necessari però insuficient. El moviment feminista reformista ha aconseguit grans victòries i moltes vegades molt radicals, per exemple, amb l’èxit del dret al vot després de la lluita de les sufragistes.

També les lluites del moviment feminista han estat fonamentals per aconseguir drets sexuals. No obstant això, la separació del moviment feminista pot pot provocar el seu aïllament de les lluites populars. Així, com argumenta el socialista revolucionari Chris Harman, “l’ésser social determina la consciència. Si t’apartes de les àrees més importants de la lluita de classes, en insistir en una organització separada de dones, inevitablement et veus arrossegat fora de les idees que flueixen de la lluita de classes”.

Per un mateix objectiu

En un altre sentit, quan els i les socialistes revolucionàries treballem juntes en les assemblees, campanyes i sindicats, junt amb les feministes anticapitalistes o junt amb marxistes, que continuen utilitzant el concepte de patriarcat com a sinònim d’opressió, trobem que són més les qüestions que ens uneixen que les que ens separen. Si bé en la teoria podem tenir posicions diferents, en la pràctica lluitem per un mateix objectiu, que és no és un altre que enderrocar el sistema capitalista i acabar amb qualsevol mena d’opressió masclista, homófoba, racista, etc.

Com argumenta Chris Harman, mentre el capitalisme impedeix la realització de totes les potencialitats de la humanitat, també les possibilita: “produeix un desenvolupament de forces tan immens que, d’una banda, la producció pot ser duta a terme per qualsevol per molt que les molt crues “realitats biològiques” puguin ser impediment per a això, i, d’altra banda, crea la tecnologia per transformar la biologia humana (control de fertilitat, etc.)”.

El problema de l’opressió de la dona, com argumenta Lindsey German, marxista revolucionària, està en l’atomització y l’aïllament de la participació en l’acció colectiva. D’aquesta manera, la clau per sortir d’aquesta situació està que, quan les dones són independents econòmicament i participen als sindicats, les assemblees, etcètera, això els dóna la confiança necessària per lluitar contra el sistema. No obstant això, mentre que l’atenció dels nens i els ancians continuï recaient a les mans de les dones, aquestes continuaran sent oprimides. D’aquesta manera, l’estratègia per l’alliberament de la dona mai pot deixar-se en l’àmbit privat.

A curt termini, pot semblar que la solució més senzilla sigui que els homes ajudin en aquestes tasques, però això, encara que és molt important i positiu, és un procés lent, insuficient i difícil de garantir. La solució ha de passar per tant per una lluita conjunta per la socialització d’aquests serveis, que és el que farà trontollar a la classe capitalista. Les demandes de creació de més col·legis, menjadors i residències socialitzades, organitzades democràticament pels i les treballadores, no ha de ser entesa només com una lluita “purament” obrera, sinó com una passa fonamental per a l’emancipació de la dona. És impossible negar que la minoria de dones de la classe capitalista ja compten amb aquests serveis, mentre que a la gran massa de dones treballadores se’ls nega.

Imaginem-nos un món en què les dones i homes puguem decidir sobre les nostres vides. Un món en què les relacions socials estiguin basades en la cooperació, la solidaritat i en la màxima marxista de “de cadascú segons les seves possibilitats, a cadascú segons les seves necessitats” i lluitem per això entre tots i totes les treballadores unides. La revolució socialista no aconseguirà això d’un dia per a un altre, però si ens imaginem un món així és més fàcil pensar que tots els tipus d’opressió acabaran desapareixent.